El model polític i econòmic espanyol és herència directa del que la dictadura franquista va crear ja fa 50 anys: sol, platja i totxana, tot controlat per un complex entramat de poc més de setanta històrics terratinents amb títol de “Grandeza de España”. Un model que exigeix un flux permanent de mà d’obra barata -de contractar i d’acomiadar- que substitueix per quantitat allò que és incapaç d’assolir en qualitat. El problema és que greixar aquesta maquinària permanentment té uns costos ocults que, amb el pas dels anys, es tornen insostenibles. Som aquí.
La política migratòria d’Espanya respon al mil·límetre a aquest model econòmic obsolet, que ja no es pot sustentar amb espanyols sinó amb nouvinguts. El fals miracle econòmic té derivades impossibles de sustentar: els serveis bàsics estan arribant al punt del col·lapse, des de centres de salut a la mobilitat, passant per l’educació o la seguretat i, sens dubte, en l’habitatge, problema central que han agreujat PSOE, Sumar, Comuns i ERC amb polítiques erràtiques i contràries al sentit comú.
Madrid DF, la cort reial espanyola, viu absolutament aïllada de la realitat de la població, tal com passava amb la reialesa en l’Antic Règim. La ciutadania viu una situació surrealista: mentre l’Estat s’enriqueix, la ciutadania no arriba a final de mes. Això, juntament amb un estat del benestar en fallida, provoca una mar de fons que només està servint per alimentar els extrems, la solució dels quals és amputar la cama del pacient que diu que li fa mal.
Davant d’aquesta realitat, el govern espanyol ha optat per la pitjor de les solucions: escanyar fins a fer desaparèixer la classe mitjana -imprescindible pel funcionament d’un Estat- i crear un efecte crida migratori inaudit a Europa fent regularitzacions massives de manera unilateral i sense passar pel Congrés. L’Estat espanyol és una amenaça per a les fronteres de la Unió Europea, i s’ha mostrat davant del món com un Estat incapaç de controlar i integrar els fluxos migratoris, com veu tothom amb el cas de Ceuta, que està posant en dubte, fins i tot, la permanència de l’Espai Schengen, per part de socis europeus com Itàlia, Finlàndia o França. Allà on l’Estat espanyol posa en risc l’espai Schengen, Catalunya pot actuar com a garant.
Davant d’això, Junts per Catalunya, oferim alternatives. Tenim solucions. Catalunya, nació mil·lenària europea i frontera natural del continent, és el darrer dic de contenció europea davant la greu irresponsabilitat d’Espanya. Com explica Tim Marshall a Prisoners of Geography, la geografia no és un simple escenari sobre el qual actua la política, sinó una força que condiciona les decisions, els riscos i les responsabilitats en el tauler internacional. Disposar de les eines per controlar els fluxos migratoris i les fronteres europees ja no és només una reivindicació nacional sinó una necessitat de la Unió Europea.
Fa tres anys ja vam posar les solucions sobre la taula: competències integrals en immigració per a Catalunya, participació directe de la policia catalana en la gestió fronterera i el desplegament dels Mossos d’Esquadra als ports i aeroports del país en coordinació amb les autoritats europees, i la seva integració en tots els organismes europeus de seguretat i defensa. No ha faltat proposta ni capacitat, ha fallat la voluntat política dels partits d’obediència espanyola. Quan ha arribat el moment, Podemos s’ha alineat amb el PP i VOX per mantenir Catalunya indefensa, posant en perill, al seu torn, a la Unió Europea.
És en aquest punt que Catalunya ha de tornar a actuar amb sentit d’Estat com ho va fer fins al 2017. En la tradició política de les relacions internacionals, la raison d’État. no hauria d’entendre’s com l’arbitrarietat del poder, sinó com la capacitat d’ordenar l’acció política al voltant dels interessos permanents d’una nació: la seva seguretat, la seva continuïtat, la seva prosperitat i la seva posició internacional. Pels catalans, això significa deixar de limitar-nos a reaccionar davant l’agenda espanyola i actuar com una força de govern nacional: anticipar els riscos, construir aliances europees i disposar de les eines necessàries perquè Catalunya protegeixi els seus ciutadans i exerceixi les responsabilitats com un Estat lliure d’Europa.
Damunt la taula de Pedro Sánchez hi ha la carpeta amb les solucions que no només necessita Catalunya sinó també -i sobretot- la Unió Europea. I una vegada més, els de Junts per Catalunya, liderats pel president Puigdemont, tornarem a plantar batalla perquè Catalunya esdevingui l’escut i el motor econòmic que Europa necessita.
Barcelona, 31 de juliol de 2026.
Míriam Nogueras i Camero
Portaveu de Junts per Catalunya al Congrés dels Diputats